Munició nadalenca (IV)
Benvolguts subscriptors,
Tothom sap que les llistes diuen més de qui les fa que no pas de qui les consumeix, per això ens agraden tant. De manera que per acabar l’any, a falta de penjar aviat un nou capítol de La Milícia amb l’escriptor Jordi Dausà arran de la seva última novel·la, «De sobte pensa en mi» —la qual no afegeixo a la llista per no fer-me reiteratiu, ja la vaig recomanar fa uns dies i ho torno a fer ara mateix—, us volia obsequiar amb una tria d’algunes de les meves millors lectures de 2022. No feu cas de la numeració, respon més a l’ordre en què els vaig llegir que no pas a un suposat rànquing qualitatiu. Si destaco aquests llibres per damunt d’altres que també m’han agradat és perquè o bé se m’han quedat clavats al cap força temps després de llegir-los o bé perquè han passat massa desapercebuts o bé perquè crec que us podran fer profit especialment. Sense més dilació, aquí baix teniu la llista.
Aprofito per desitjar-vos un Bon Nadal i una feliç entrada a l’any 2023, espero que trobeu confort entre els vostres i en el vostre interior.
Dune - Frank Herbert
El primer llibre que vaig llegir el 2022 és un dels que més m’han fet pensar al llarg de l’any. A part de la gran notícia que representa l’aliança entre les editorials «Raig Verd» i «Mai Més» per publicar aquesta nova edició d’un clàssic de la ciència-ficció —una joint venture que editarà en català obres imprescindibles del gènere, formalitzada amb la publicació de «Fundació» d’Isaac Asimov sota el nou segell «Duna»—, la novel·la en sí em va deixar veient visions. És un tractat de geopolítica i de gestió del poder infiltrat en una història sobre la formació d’un líder. La profunditat dels caràcters i l’aspecte religiós, així com el protagonisme del desert, tot està tan ben ordenat que els cucs gegants et semblen mers animals de companyia. Els propers mesos parlaré llargament de l’auge de la ciència-ficció en català, pròpia i d’importació.
Història de l’Hegemonia Catalana en la Política Espanyola - Francesc Pujols
Quan vaig comprar els dos volums d’aquesta obra de Pujols en una web de segona mà, per poc més de trenta euros, no era conscient que em sentiria tan orgullós de tenir-los a casa. De tant en tant els agafo de la llibreria i els acaricio. Tinc una primera edició, arribada al present des de 1926, i vaig haver de tallar els lligalls de separació de les pàgines —amb tota la cura del món, és a dir, no ho vaig fer jo. De moment n’he llegit sencer el primer volum, el segon el degusto a poc a poc. En part això ho porta la prosa de Pujols, que encadena les frases una darrera l’altra sense deixar-te respirar. El tema és exactament el que indica el títol. Em va anar molt bé, a l’hora d’escriure el meu llibre (a la venda a les millors llibreries), per entendre la mar de fons de la Catalunya de principis del segle XX. Si superes la barrera que Pujols posa per fer-te suar, el seu plantejament t’acompanya per sempre més. Els catalans hem fet Espanya, per bé i per mal. Pujols certifica el nostre domini fins al moment que escriu, però ens deixa els rosegons de pa perquè resseguim el seu camí fins a l’actualitat.
Limónov - Emmanuel Carrère
He tingut un estiu Carrère. De no haver-ne llegit res, en qüestió de pocs mesos em vaig cruspir gran part de la seva obra. He escollit «Limónov» perquè Carrère té una gràcia especial amb les biografies. El protagonista del llibre, Eduard Limónov, dona el to del poder i del col·lapse de la URSS. Aquí no hi ha cap estudi sociològic ni filosòfic sobre el ciutadà soviètic, sinó la fam d’un home per esdevenir un mite. La mentalitat de Limónov —poeta, agitador, empresari, polític i tot el que faci falta— es menja el relat de Carrère. El biògraf s’encomana de la voracitat de glòria del biografiat fins al punt que es posa ell mateix davant de la història. Carrère ja ho fa, això: els seus llibres sempre parlen d’ell —suposo que com tots els llibres, encara que hi hagi alguns escriptors que ho dissimulin millor que d’altres. En tot cas, és una història desaforada sobre un personatge desaforat que va bé per conèixer, per exemple, de quin món surt un personatge com Aleksander Dugin. Molt bo.
Ronda naval sota la boira - Pere Calders
Tenia pendent aquesta novel·la publicada per primera vegada el 1966. Ara mentre escrivia això he buscat a la viquipèdia i veig que Calders la presentà dues vegades en sengles premis literaris, sense sort. Aquells anys van ser molt sòrdids, almenys a mi m’ho semblen. Sens dubte, el llibre està per sobre de l’època en què va sortir. Calders és un autor que vull tenir sempre a prop, primer perquè escriu amb un idioma viu i elevat, menestral i noucentista alhora; en segon lloc, perquè és molt intel·ligent. Aquesta història sobre l’enfonsament d’un vaixell, el Panoràmic, és una al·legoria sobre tantes coses que de primeres més val agafar-la literalment. El vull tornar a llegir perquè se me n’han escapat significats i detalls ocults, segur. Calders juga i es pren el joc seriosament, fins a les últimes conseqüències, com els nens, cosa que fa de la seva ironia una arma potent i no el blandiblú al qual estem acostumats. La propera seva que en llegiré serà «Unitats de xoc» —la única novel·la on la guerra del 36 apareix de veritat, segons diuen.
Great Founder Theory - Samo Burja
Ja he escrit alguna vegada sobre Samo Burja, un jove analista eslovè preocupat per l’ascens i el declivi de les civilitzacions. Malgrat que aquest llibre és un recull d’articles desperdigats, el conjunt es pot llegir com un assaig estructurat de principi a final. La teoria de Burja es centra en els mecanismes, la tecnologia social que composa les civilitzacions i la transmissió del coneixement que n’assegura la seva durada. Defineix a la seva manera conceptes molt trepitjats com institució o burocràcia i els hi confereix un sentit nou que t’ajuda a comprendre’ls des d’un altre punt de vista. L’ambició de Burja l’ha dut a crear Bismarck Analysis, que ofereix estudis de camp a empreses i líders de diferents sectors. Podeu fer un cop d’ull a la seva feina aquí o aquí. Jo el segueixo per acostar-me una mica al nivell d’informació a què té accés la classe dirigent o un tipus d’elit interessada en el funcionament de la societat —tots aquells que hi volen actuar: vendre, robar, influir, etcètera.
El Món Suprem - Pere Roca
Entrar al món de Pere Roca és una empresa que reclama concentració, una qualitat que va a la baixa. Ara bé, si s’aconsegueix superar aquest escull, el llibre de Roca es presenta com una aportació innovadora al pensament català dels últims anys. El món suprem és un regne on les imatges que produïm confereixen el ritme d’allò que és possible; l’home contemporani fa veure que és un desgraciat per sentir-se millor enfront de les possibilitats infinites que té davant seu. La tecnologia i la ciència ens proporcionen un benestar impensable fa cent anys, la importància de la vida —el refús a tot allò que la posi en perill— és la ideologia imperant del nostre temps. Roca conjuga una fe absoluta en el domini de la tècnica amb una concepció tradicional de l’home i de la seva societat. La prosa que posa en marxa és aèria i vertical, treballadíssima. Tot això confereix a aquest llibre una aura espiritual que s’incrementa gràcies a la discreció del seu autor, que no ha donat cap entrevista ni s’ha fet conèixer enlloc. Per això mateix, el llibre ha passat per alt del radar de la majoria de lectors. Llegiu-lo.
El color dels meus somnis - Georges Raillard i Joan Miró
Un llibre-entrevista breu, que recull les converses entre un dels artistes més grans de Catalunya i el crític d’art Georges Raillard. El resultat és una primera immersió al pensament de Miró o, més aviat, a la seva cosmovisió: per què fa el que fa i com ho fa. Més enllà de l’anècdota —hi trobem un Miró de tornada de tot que opina amb llibertat de qualsevol cosa—, el que m’interessa aquí és veure’l en plena activitat. Després de llegir la magnífica biografia de Josep Massot, sents parlar a Miró d’allò que més l’apassiona: la seva pintura. Hi apareix el contrast entre la seriositat amb què es pren la feina i el contacte permanent de l’adult i el jo infantil de l’artista. El Miró d’aquest llibre ja té una edat, però no ha esgotat ni els temes ni la curiositat ni el desig d’explorar noves formes. El seu geni es demostra amb la voracitat i amb la capacitat de treball. Encara que tingui gairebé vint anys més que Calders, la seva actitud vital me’ls fa propers: la seva força mai no està fora, al contrari, són personatges que s’imposen al seu entorn.
Strategy. A History - Lawrence Freedman
Un d’aquells totxos que espanten d’inici, però que si es llegeixen pausadament, per capítols, passen avall tranquil·lament. Freedman reuneix en un sol volum totes les formulacions, de dalt a baix i de baix a dalt, que s’han fet al llarg de la història per guanyar els conflictes. És un manual que toca breument tots els autors, les batalles i les èpoques històriques. Potser no cal llegir-lo sencer d’una tirada, però val la pena tenir-lo en un lloc preferent de la biblioteca i tirar mà de les seves lliçons cada cop que sorgeixi un dubte. També va bé com a introducció, ja que proporciona una bibliografia acurada que permet aprofundir en els temes. És el tipus de llibre que hauríem de tenir traduït al català des de fa anys.
Open - Andre Agassi
La biografia del tennista estatunidenc ja té uns quants anys. Feia temps que tenia la seva lectura pendent i no ha defraudat les expectatives que me n’havia fet. La vida d’un noi de Las Vegas que malda per l’aprovació de son pare —un dels personatges centrals de la història— i acaba convertint-se en un dels millors tenistes de la història. Hi trobem la clàssica gesta de superació americana barrejada amb una descripció crua dels vaivens psicològics que travessa un esportista d’elit. El llibre va ser un èxit perquè està molt ben escrit (l’autor és el periodista J.R. Moheringer) i perquè té final feliç: la història d’amor d’Agassi amb la tenista alemanya Steffi Graf. Han passat els anys i aquesta biografia no perd vigència, de fet només en pot guanyar ja que té com a element central una de les característiques de la nostra era: l’ansietat. Se sol interpretar com una malura, però de fet és la conseqüència d’haver d’escollir contínuament —cosa que explica, a la vegada, el triomf de l’algoritme com a forma de vida.
On Killing - Dave Grossman
Li tinc una estima especial a aquest llibre perquè feia dos anys que l’anava llegint a trossos i finalment enguany l’he acabat. Grossman, un militar atret pels aspectes psicològics de la guerra, explica la dificultat de fer que un home en mati un altre. Així, detalla el condicionament que han de patir els soldats per contradir aquesta resistència innata a matar. Mai m’ho havia plantejat així. Deixant a banda els psicòpates, que són un percentatge ínfim de qualsevol grup, la majoria de persones estem entrenades per actuar de manera contrària a com se suposa que ha d’actuar un soldat. El llibre de Grossman també aborda les conseqüències que té l’acte de matar en combat i com es reben aquests soldats un cop tornen a casa. Llegint-lo, entens per exemple l’auge de la utilització de drons no tripulats per a destruir objectius i, en general, els efectes de l’aviació en l’evolució militar del segle XX. També resulta molt aclaridor llegir quines eines fan servir els exèrcits més avançats per vèncer les resistències a matar, que s’assembla perillosament a la realitat virtual dels videojocs. No cal escandalitzar-se, però va bé prendre’n consciència.
Adults in the Room - Yanis Varoufakis
Un altre llibre que tenia a la pila de pendents des de feia mesos i que finalment he devorat aquest 2022. Recordo que quan Varoufakis va aparèixer a l’escena política europea em va cridar l’atenció de seguida —com a tothom, d’altra banda— i aquestes memòries del seu periple com a ministre de finances grec són un testimoni d’un fracàs que no li correspon a ell en exclusiva. Potser és perquè sóc home d’idees fixes, però llegint com es produïa la negociació entre el govern grec i la troika i, després, sobre el referèndum que va desencadenar la dimissió de Varoufakis, em ressonaven tothora els fets de 2017 a Catalunya. A la Revista Esperit vaig escriure un article sobre l’experiència de Varoufakis en la política europea, «el cant de cigne de l’home il·lustrat i progressista occidental». També és útil per advertir els mecanismes del poder, sobretot la primera part del llibre.
L’home del castell - Philip K. Dick
Un dels llibres de Carrère que vaig llegir aquest estiu va ser la biografia de l’escriptor Philip K. Dick i just aleshores vaig veure que sortia en català la traducció d’una de les seves novel·les més populars. El punt de partida és conegut: els països de l’Eix han guanyat la Segona Guerra Mundial i els Estats Units estan dividits entre dues zones controlades per alemanys i japonesos. La prosa de Dick produeix una sensació estranya en el lector, com si estiguessis transitant pels somnis, no de l’autor, sinó d’alguns dels protagonistes. A més, hi ha una metanarrativa dins de la història que parla d’una novel·la on s’explica que en realitat la guerra la van guanyar els aliats i l’escriptor que l’ha escrita, l’home del castell, plana per damunt dels personatges de maneres subtils. No sé si és un llibre fàcil, en tot cas no hi ha res a la prosa que el faci complicat de llegir, però reconec que em costa explicar perquè m’ha agradat.