Pujols i jo
La primera aproximació seriosa a Francesc Pujols me la va proporcionar un llibre que em va regalar la S. Passejàvem per la Central i el vaig fullejar una estona. És probable que li digués allò que arribaria un dia que els catalans, només pel fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat —que és la frase fàcil, pròpia de qualsevol indocumentat. El vaig tornar a deixar al taulell i al caps d’uns dies me’l va regalar. No crec que li agraís prou. Ho vam deixar estar sense que ella entengués gaire el perquè. La veritat és que li tenia pànic al compromís —que és un eufemisme que amaga la incapacitat d’estimar com cal una dona. En fi. A la medicina existeix la iatrogènia per explicar que de vegades els metges fan més mal que bé en intentar curar els seus pacients, però en les relacions humanes el dolor involuntari que provoques és un reflex assertiu. Almenys a mi m’ha passat, que fent mal sovint tots hi hem sortit guanyant —heus aquí una paradoxa.
El llibre es titula «Francesc Pujols per ell mateix» i són una mena de memòries que el filòsof li va dictar a Artur Bladé i Desumvila durant les hores que van compartir a l’exili francès a Montpeller. Me’ls imagino voltant pels carrers llòbrecs del centre històric de la ciutat, arrecerats entre les bótes d’una taberna glacial, acompanyats pel fantasma de lo rei en Jaume, xerrant hores i hores —bé, un xerrava i l’altre ho anotava. Ni la S. era conscient que el seu regal duraria per sempre ni jo que des d’aleshores l’associaria ineluctiblement a Pujols, però les coses funcionen així. Em vaig enamorar de Pujols perquè era inabastable i en canvi a ella la vaig deixar marxar perquè la tenia massa a prop. Amb aquest text no intento autodenigrar-me, com diu Josep Pla que feia Pujols, sinó descobrir els motius pels quals algunes dèries travessen els anys.
Francesc Pujols és un d’aquells personatges que el pots agafar per on vulguis que, seguint a Pla —aquests dies he acabat el seu «Francesc Pujols. Notes»— no li acabes de fer mai la volta sencera. Periodista, crític d’art, polemista, poeta, dramaturg, filòsof, humorista. Això la part de fora. La part dedins és un misteri. En un moment determinat, després de fer el cràpula i visitar totes les cases de barrets de Barcelona, Pujols es va posar a estudiar filosofia —Ramon Llull, Ramon Sibiuda, Jaume Balmes. Mentrestant, havia escrit un llibre de poemes prologat per Joan Maragall. Pla diu que la gent s’apinyava al seu voltant perquè hi trobava un relleu de catalanitat autèntic. Un relleu tan autèntic que es manifesta a les paraules recollides per Bladé i Desumvila i que em van arribar a la boca, potser a causa de la meva ingenuïtat, com si fossin maduixes acabades de sortir de l’hort.
L’impacte de Pujols, la seva manera d’estar al món, projectada sobre un noi que fins llavors tenia Ferran Torrent i Roberto Bolaño com a escriptors de capçalera per força havia de deixar un forat. És veritat que havia llegit alguna cosa de Pla i en Salvador Sostres ja tenia aquell blog on retratava la societat barcelonina dels collstorts i boquestortes, però Pujols era una lliga diferent. Em vaig convertir en un admirador incondicional i silenciós de la seva filosofia, en primer lloc perquè no l’acabava d’entendre del tot —m’era igual— i en segon lloc perquè no tenia ningú a qui transmetre el meu entusiasme. Quan m’engatava, de tant en tant, agafava un passerell per banda, només feia falta un lleu comentari, i li engaltava un curs instantani de Pujols. Em semblava increïble que ningú el coneixés, entre els meus coetanis.
Pla, en la seva biografia, escriu que la fal·lera de Pujols amb l’estudi de la filosofia venia de la curiositat de saber què hi havia, que volia tocar el fons del pensament català. Així, va crear el seu sistema. Pujols deia que tenir un sistema era com tenir un cotxe. D’aquest sistema, encara no n’he tret l’aigua clara. Més endavant va crear una religió pròpia. Si tenir un sistema equivalia a posseir un cotxe, reblava Pujols, tenir una religió equivalia a ser el propietari d’una casa. Tot això ha sigut motiu de befa permanent, els crítics se n’enfotien directament dels llibres que prometia i que mai no va escriure —o que no es van publicar, perquè a la seva Torre de les Hores de Martorell resten encara milers de papers inèdits a l’espera de veure la llum.
Igual que Alexandre Deulofeu, sento que Pujols és com un tiet llunyà que m’ha obert el món des d’un localisme pantagruèlic. Mai desistiré d’enfrontar-me als textos de Pujols, per molt que el seu estil de llonganissa se m’ennuegui, ni deixaré mai d’intentar comprendre el seu sistema ni la seva religió. Superada la fase de l’encís, amb les anècdotes delirants i les expressions populars, el tracte ha passat a ser d’un afecte sostingut. La S. i jo amb prou feines ens saludem, m’he casat i hi ha moments que em pregunto d’on va treure la força, aquell home, per aixecar la seva casa. Per recordar-ho, he decidit que aquest abril hissaré una senyera al punt més alt del meu terrat.