Tot el que faig a La Milícia és fugir de la caricatura del nen obsessionat amb les pistoles mentre, al mateix temps, tinc present la màxima de l’aviador John R. Boyd: la vida és conflicte, supervivència i conquesta. El bel·licisme és fàcil deixar-lo de banda, massa fàcil. La dificultat rau en recordar la segona part, immers en una societat que ha externalitzat la seva protecció a tercers: companyies de seguretat privada, cossos policials i, per últim, un exèrcit professional del qual pots prescindir tota la vida—un exèrcit que un dia va ocupar Catalunya i ja mai més no se’n va anar.
Vaig escollir «per preparar els combats que vénen» com a lema una mica perquè havia de posar-hi alguna cosa i perquè, d’altra banda, feia temps que em rondava una intuïció. Feia poc que havia llegit Tribalization, de l’assessor polític belga Koert Debeuf, que a grans trets venia a dir que el món estava al caire de la guerra. La meva primera impressió va ser que Debeuf pretenia advertir les elits europees atlantistes que si no s’espavilaven, encara que fos a canonades, a mig termini pintarien més aviat poc en el concert internacional. La guerra d’Ucraïna, de fet, subratlla la qüestió de la irrellevància d’Europa i de les seves classes dirigents.
La intuïció va prendre forma. La mort del pare i el desenllaç del referèndum de 2017 s’afegien a les lectures i a l’observació del meu entorn. Vilanova és un mirador peculiar, en declivi des de fa més d’un segle. Els seus habitants conjuguem amb resignació la brutícia amb el consumisme, la solidaritat amb la malícia, l’alegria amb l’empobriment. Tampoc no baixa de tan amunt. Va ser, tanmateix, la primera ciutat catalana on va arribar el ferrocarril, bressol d’uns quants indianos que van fer calés a Cuba i que els van invertir aquí amb més o menys gràcia. Ara la indústria decau, la castellanització avança imparable i els negocis del totxo, dels tatuatges i del narcotràfic són els que funcionen millor.
La pandèmia ho va accelerar. Era difícil identificar ningú entre les lleixes del súper, el baf de la mascareta m’entelava les ulleres. Només hi havia mirades de desconfiança o de temor o de desconcert —mirades que llançaven làsers. Els carrers estaven buits. Tocs de queda, detencions arbitràries, teories delirants. Cadascú va embogir a la seva manera. En aquell punt va ser quan vaig decidir el lema; els combats que vénen, pensava, tindran lloc tant a dins com a fora. El llibre de Mark Galeotti que ara ressenyo m’ha servit per aclarir aquella intuïció.
En aquest llibre no hi ha gaires descobriments, el propi autor conclou que encara que ara estiguin en voga els conceptes de guerres híbrides o de zones grises, l’ús de mercenaris o de propaganda durant el combat no té res de nou. La novetat és la manera com Galeotti encaixa les peces. Hi ha, per un cantó, la davallada en el nombre de conflictes militars entre estats, que semblaria indicar que la guerra està en retirada. Per l’altre costat, hi ha un augment de la violència per part d’organitzacions no estatals, com els càrtels de la droga o tota mena de grups criminals, amb una cadena de valor distribuïda pel globus —similar a la de les grans corporacions.
Galeotti, en efecte, defineix l’armamentització de tot com el punt en què els dominis de la guerra i de la pau s’agrumollen. Farina i aigua, una pasta que s’enganxa als dits. No és tant que les guerres convencionals tinguin data de caducitat sinó que tots els altres afers humans es condueixen pels patrons d’una competició a mata-degolla —patrons similars als que s’imposen en l’esfera econòmica.
Fa uns anys, sense venir a tomb de res, qualsevol espavilat t’engaltava allò que mai s’havia declarat una guerra entre dos països on hi hagués un McDonald’s —en alguna desafortunada ocasió crec que jo vaig ser un d’aquells espavilats. Amb la globalització, es deia, les principals economies serien interdependents les unes de les altres i això evitaria els conflictes entre elles. Galeotti afirma, en canvi, que les pressions que conduïen a la guerra mai van desaparèixer, de manera que la interdependència es va convertir en el nou camp de batalla.
La frase «tot és una arma» es podria traduir per «tot té un preu». L’economista Branko Milanovic, al seu darrer llibre (Capitalism, Alone), argumenta que la moralitat també s’ha subcontractat, de l’individu cap a la societat en general. Un cop s’esvaeixen les restriccions internes —com el contracte social o la religió— el teu comportament només topa amb la llei. La norma consisteix en actuar o bé al llindar de la legalitat, fent coses poc ètiques però tècnicament legals, o bé fora de la llei intentant que no t’enxampin. Milanovic atribueix la falta d’escrúpols a una lògica de supervivència: si no ho fas tu, ho farà un altre i et passarà la mà per la cara. Per això en un article recent l’escriptor serbi insistia que cal treure’s del cap la idea que una societat on tot té un preu i on per tenir èxit has d’ometre les normes morals més bàsiques pugui ser ètica.
Aquesta amoralitat defineix el clima psicològic que transmet el llibre de Galeotti. La paranoia com a estil de fer política —ben estudiat als Estats Units— va més enllà de les teories conspiratives habituals. De la mateixa manera que les esferes de la pau i de la guerra es confonen, les categories d’amic i enemic tampoc estan ben delimitades. La lluita per la supervivència sempre llima les arestes de la discussió sobre el que està bé i el que està malament. Si et permet continuar dempeus, és que està bé. ¿Un jugador de futbol hauria d’hipotecar la seva carrera per anar-se’n a la lliga d’Aràbia Saudita a canvi d’uns diners que en circumstàncies normals no cobraria, almenys, ni en una dècada? La resposta és òbvia.
Competir ara implica posar preu al teu cos, al teu temps d’oci, a les teves relacions socials i familiars. Fer màrqueting de tu mateix i no tan sols vendre la teva força de treball. D’aquí també les batalles interiors –l’ansietat es presenta com a símptoma per excel·lència del nostre temps. Com explica Pere Roca a El món suprem, les reaccions als fenòmens arriben a ser més rellevants que els propi fenòmens. Les reaccions a les reaccions conformen una dinàmica en la qual qui més qui menys es posiciona per a quedar bé –que s’entristeix, s’indigna, s’emociona... quan toca.
Educat en els valors del pacifisme ambiental, del cotó fluix permanent i del posar l’altra galta, he hagut d’oposar una certa resistència per apoderar-me del pensament de Boyd. Llibres com el de Galeotti van bé perquè et situen més a prop de la realitat i t’ajuden a separar el gra de la palla. Algunes anomenades guerres culturals, per exemple, només són disputes per posar de moda els temes dels quals hom ha fet el doctorat. Un cop aquests assoleixen el protagonisme, les baralles més fortes se solen produir dins del propi submón per a ocupar els escassos llocs de treball que ofereixen les diferents institucions públiques i privades, inferiors al creixent nombre de doctorats en la matèria.
El panorama que he dibuixat fins ara pot semblar caòtic. Ho és. Ara bé, tal i com diu Galeotti, si una època d’inestabilitat com el Renaixement italià va veure néixer la sensibilitat d’un Dante Alighieri, qui sap si del desordre actual en pot sortir alguna cosa duradora. Igual que la falta de sentit i la confusió, l’aiguabarreig entre pau i guerra que descriu l’historiador britànic ja forma part de les propietats del món. La meva aposta és que els combats que vénen tindran molt a veure amb la fricció que sorgirà de conviure dins d’aquest ecosistema a l’hora que preserves els teus principis —és a dir, que deixes fora del mercat alguna cosa important per a tu.