De retrotopies i vacances, o d'on el temps no avança
Sobre la nostàlgia-pop i els perills de la idealització del passat
Hola,
Feliç solstici! Espero que hagis resistit l’onada de calor tan bé com bonament hagis pogut i ara estiguis gaudint del desig que sempre porta associat el mes de l’Orgull.
No sé tu, però jo per aquestes dates ja tinc el meu cap de vacances. Crec que fa tres caps de setmana que dic que el meu plan és passar-me’l tot a la platja, sense fer gaire res. Encara que després no sigui així; encara que faci anys que no tinc “vacances d’estiu” més enllà de la meva destresa en encabalgar festius amb els dies que em toquen per conveni. Ingeniería vacacional, en diuen.
Al meu cap, la calor i les vacances segueixen sent sinònim de berenar una crepe de formatge a una platja de l’Alt Empordà.
Un dels atractius de les vacances és aquesta sensació que la vida s’atura; que, al nostre voltant, el temps no avança, ni que sigui per uns dies. I, crec, no hi ha lloc millor per a aquesta desconnexió —on permetre la pròpia vida aturar-se— que aquells espais idealitzats on tornem sempre a l’estiu. De fet, el propi concepte d’estiuejar a un lloc ja em sembla, de per sí, una meravella.
Em fascina les implicacions que té la paraula estiuejar: tenir un lloc fix on tornar, any rere any, i que tot hi romangui inalterable. Em sembla un concepte com d’una altra època. Recordo perfectament la certa enveja que em despertaven els meus amics de l’escola quan m’explicaven que se n’anaven al pueblo i jo em preguntava com era que jo no en tenia cap. Evidentment, després he descobert que les coses no eren mai tan boniques, però el propi concepte de “marxar” a un lloc més enllà dels límits coneguts de la civilització —enten-me, la civilització d’un nen de 7 anys— em semblava fantàstic.
Potser és per això que veig comprensible, fins a un cert punt, aquest neoconservadorisme en auge que estem vivint últimament. Saps de què parlo? No em refereixo a les últimes estridències del nostre partit d’extrema dreta de capçalera, sinó aquesta rèmora que no para de lloar les glòries perdudes d’un temps més segur. En trobaràs exemples, segur, al teu diari de referència. L'últim que em ve al cap del context català és aquesta fascinant peça a Núvol.
El seu atractiu, l'atractiu d'aquestes proclames en favor de la vida segura de fa una o dues generacions, no crec que sigui tant la voluntat de tornar enrere; ni tan sols el rebuig a un present que es fa incomprensible, fins i tot, per als més moderns de nosaltres. No. Crec que és, més aviat, el fet d’aferrar-se a un moment feliç; un moment on la vida s’atura i se’ns permet gaudir d’ella. Zygmunt Bauman en deia retrotopia (Retrotopia, 2017: Arcàdia).
Cromatismes I
Un clar exemple de retrotopia relativament coneguda —i que tinc eternament a la meva llista de lectura— és Feria, d’Ana Iris Simón. Si encara no t’he donat la tavarra amb el tema, ja saps on trobar-me. Però em va cridar molt l’anàlisi que feien Les Golfes de la nova pel·lícula de capçalera de la catalanitat —i que, com a mal català que sóc, encara no he vist—: Alcarràs.
Segons l’Anna Pazos i la Júlia Bacardit, una lectura que es podria extreure de la pel·lícula és que és una Feria nostrada perquè reivindica la tradició contra la modernitat; la vida simple del camp i el món rural, amb tot el que allò comporta d’arrelament a la terra —tant com a subsistència com per la part més folclòrica— contra la hiperutopia de la modernitat de les energies renovables —amb l’explotació del territori que provoca.
L’entenia com a aquella idealització d’un passat suposadament gloriós, un moment de seguretat i benestar indeterminat de fa uns 40 o 50 anys que apel·la directament als sentiments d’individus per qui el present es fa estrany i, sovint, insuporatble —qui no s’hi sentiria identificat? Amb aquesta definició buscava explicar els populismes d’extrema dreta sorgits arrel de la victòria de Trump el 2017. Malgrat que l’extrema dreta i els populismes conservadors han arribat per quedar-se i sabem que no responen exactament a aquestes estructures —o, com a mínim, als populismes conservadors europeus els costa una mica seguir aquestes idees—, crec que encara podem fer servir el concepte, però l’hauríem d’actualitzar una mica.
Ens trobem en un moment en què la nostàlgia, vestida de cultura pop i estils de vida, està de moda. No ho podem negar: a tothom ens agrada el rotllet aquest vuitantero-norantero que veiem en sèries i discs de música. Em sembla, però, que el perill d’aquests relats és quan es transformen en utopia; és a dir, quan són un motiu pel què aixecar-se cada dia.
Més enllà dels discursos polítics i les promeses de falsa seguretat que assenyalava Bauman, crec que ara aquesta popularització de la nostàlgia la fa encara més perillosa. Perquè si al 2016 i 2017 les retrotopies parlaven d’escenaris plantejats per individus excèntrics —sí, amb grans altaveys, però individus al capdavall—, ara la nostàlgia s’està fent col·lectiva. El perill de les retrotopies de la tercera dècada del segle XXI és, doncs, que estan esdevenint sentit comú per cada cop més quantitat de gent.
No sé si m’estic explicant. Crec que ens costa saber llegir el món; que, normalment, ens és més fàcil assenyalar allò que no ens agrada, allò que odiem, perquè és molt més senzill destruir —encara que sigui destruir la destrucció— que construir.
Un exemple clar és aquesta mateixa entrega de newsletter. M’està quedant molt més pessimista del què m’agradaria; fàcilment puc referenciar Bauman, lligar-lo amb els “monstres” de Gramsci, assenyalar com de retrògrad pot ser la nostàlgia forània i nostrada; fins i tot puc parlar de “roigpardisme” —hi pot haver un terme amb més càrrega de menyspreu que aquest?— en auge entre els espais de debat progressista.
Cromatismes II
En aquest context tan macabre que estic dibuixant, de tradició o feixisme, a vegades em sembla que la millor opció és tancar-se en el propi món; en la construcció d’una utopia particular. Però, com bé sabem, allò personal és polític, i no hi ha res més poderós que plasmar les pròpies experiències. Per això m’agraden newsletters com les de la Marina —qui em va dedicar unes paraules precioes en la seva última entrega <3.
Em sembla que, davant un present gris o negre, les petites gotes de color que aposten pel gaudi de la vida amb totes les seves contradiccions són un alè d’aire fresc. Perquè davant les visions necropolítiques i conservadores no hi ha res millor que parlar del desig a la vida, i fer-ho des de la perspectiva que ho fa la Marina —assumint que som éssers contradictoris— és ja de per sí una petita utopia.
Em costa molt més parlar amb positivitat de la nostàlgia; de formular per quès i coms d’un fenòmen que tenim bastant assumit i interioritzat. Perquè aquest és el problema, oi? Que, com deia a l’anterior número, “és molt més fàcil imaginar la fi del món.”
I, tanmateix, em pregunto si la nostàlgia no podria fer-se servir per a alguna cosa millor. Si, seguint els estudis de futurs —espero poder parlar-ne en properes entregues—, no podem com a mínim fer-la servir per veure que el present que vivim no sempre ha estat l’únic futur possible. Que, al final, som hereus i hereves de les decisions que no han pres uns altres, i que ara ha arribat el nostre torn: serem nosaltres qui carregarà amb la responsabilitat de l’acció o la inacció de les properes dècades.
Però què farem si no som capaces de projectar utopies, sinó només retrotraure’ns a escenaris idealitzats? Crec que hauríem de començar a buscar la resposta a aquesta pregunta, i no tant intentar únicament combatre la nostàlgia.
Cromatismes III
Per acabar amb una nota positiva, i tornant al tema de les vacances i la nostàlgia, crec que és molt positiu que la tradició conservadora es vegi contestada no tant per una modernitat relluent i futurista a l’abast només de qui té els mitjans per pagar-se-la, sinó per la pròpia tradició reinterpretada. L’eina més poderosa que tenim actualment és reivindicar el folklore com a nostre, modernitzar-lo i adaptar-lo al present.
Per això és tan tan important que apareguin projectes com el de Baiuca, Tanxugueiras, Rodrigo Cuevas o Tarta Relena. Per quan una Polca d’Ours electrònica?
Marc